Fortuny i Canet connectats gràcies a Lluís Domènech i Montaner: el llibre Fortuny de la col·lecció Arte y Letras a la Casa museu Lluís Domènech i Montaner

CCI23042013_00000

Des de divendres 19 d’abril i fins el 15 de setembre, es pot visitar al Museu Nacional d’Art de Catalunya l’exposició La batalla de Tetuan, Fortuny. De la trinxera al museu. És una petita exposició d’estudi, l’anàlisi en profunditat d’una obra del propi museu i que, amb el temps, ha de constituir una col·lecció de monografies d’obres del MNAC. Experiència que el museu inicia amb aquesta pintura, tot aprofitant que les sales dedicades a Marià Fortuny quedarien buides, al traslladar-se els quadres, a Reus, per a l’exposició a la seva ciutat de naixença, dintre de l’Any Fortuny.
Marià Fortuny era, a la seva mort, el pintor català mes internacional i l’únic que havia aconseguit crear una escola de seguidors i tenir una presencia dominant en el mercat de l’art a Europa i els Estats Units. No és estrany que fos considerat a Catalunya un heroi i a la seva mort els homenatges fossin variats.
Entre aquest homenatges va estar una de les primeres monografies sobre el pintor que es van publicar, la de Josep Yxart, a més de les escrites pel baró Charles Davilliers o la col·lecció de gravats editada pel crític d’art Francesc Miquel i Badia.
L’obra de Josep Yxart (1852-1895) va ser un encàrrec per la col·lecció de llibres Biblioteca Arte y Letras de l’editorial Montaner i Simon, de l’oncle de Lluís Domènech i Montaner, Ramon de Montaner. El seu títol, Fortuny i va sortir al carrer l’any 1881. La Casa museu Domènech i Montaner http://casamuseu.canetdemar.org/ té un exemplar.

foto 45.tif

L’arquitecte s’encarregava de la col·lecció i a l’Arxiu Municipal de Canet de Mar es conserva part de la correspondència de l’arquitecte amb els diferents escriptors dels textos i artistes i dissenyadors de les cobertes que es van publicar en la col·lecció.
Entre aquestes cartes destaca una de Josep Yxart on descriu el seu viatge a Reus buscant els inicis de Fortuny com pintor i el rastre deixat a la ciutat. La carta està adreçada als Srs. Domènech y Cia, amb data del 17 de Novembre del 1880. El motiu principal era la recerca de fotografies de Reus i de la casa on va néixer Fortuny. Davant l’impossibilitat de trobar-les, Yxart envia una descripció de la casa, a l’Arrabal Robuster número 36, i dos croquis de la façana del edifici, amb l’esperança que, amb això, es pugui fer una “còpia con el caràcter pròpio del original, sin necesidad de más. He hecho lo que he sabido”, tal com escriu, per il·lustrar l’edició del llibre.

casa fortnuy reus

Les cobertes del llibre van ser dissenyades pel propi arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC ) dintre de l’Arxiu Lluís Domènech i Montaner es conserva el dibuix preparatori fet per l’arquitecte.
La coberta mostra un fort arabisme. Des de l’elecció dels colors (vermell i daurat) fins els ornaments i motius geomètrics que la decoren. És evident que sent Fortuny el màxim representant de l’orientalisme a Catalunya, l’elecció d’un estil decoratiu arabitzant no és casual. D’altra banda el neo àrab estava de moda a Barcelona dintre de l’arquitectura i especialment en la decoració d’espais interiors. Domènech mateix, estava interessat per l’art àrab, sobretot per l’arquitectura i la producció ceràmica, i, a banda dels seus propis estudis, a l’època era normal recórrer a reculls o gramàtiques ornamentals. És en una de les més populars de la segona mitat del segle XIX, The Grammar of Ornament, de Owen Jones, on podem trobar la seva possible font d’inspiració. A la casa Domènech es conserva una traducció francesa d’aquesta obra, editada a Paris a l’any 1865, i que amb tota probabilitat havia estat a la biblioteca de l’arquitecte, com d’altres mostraris decoratius de la biblioteca Domènech i Montaner que ara es guarden al COAC. A més, al seu article “Á propósit de la exposició d’arts suntuarias”, a La Renaixença (31 d’octubre del 1877), Domènech comenta algunes de les il·lustracions d’art primitiu del llibre d’Owen Jones.
En concret, la portada, té certes similituds, en la estructura i les cartel·les, a més de la tipografia, amb la làmina núm. XLII de l’estil Moresque. Owen Jones especifica que, en la decoració d’aquest estil, només s’utilitzaven un determinat número de colors, entre ells el vermell i el groc (daurat) que són els que utilitza Domènech.

CCI19042013_00000

Si la tipografia de les ciutats (Reus i Roma) i anys (1838-1874), de naixement i mort del artista respectivament, fan referencia a l’orientalisme del pintor, la tipografia del seu nom, Fortuny, potser fa referencia a la seva catalanitat. Al seu article “En busca de una arquitectura nacional”, a La Renaixença (28 de febrer del 1878) per Domènech, l’art propi de Catalunya és el gòtic. És la mateixa tipografia goticista que va utilitzar per la làpida funerària del seu fill Lluís al cementiri de Canet.

??????????????????????

Conformant la lletra cabdal, a l’estil dels còdex gòtics, del pintor, la F, es troben dos element singulars. Un perfectament visible, una fada. I un segon pràcticament ocult, un gerro.
La fada o dona papallona és una de les aquarel·les més conegudes de Fortuny en aquell moment. Si ara és un obra pràcticament desconeguda pel gran públic, a la mort de Fortuny era una de les més famoses. Yxart mateix, la comenta en el text del llibre i, dintre d’un grup de aquarel·les, que qualifica com “verdaderos ensueños y poéticos caprichos. No puede ofrecerse otra tan delicada y exquisita como la figura de aquella hada tan esbelta y graciosa que liba la miel de una flor ergida sobre su tallo, entre tupida maraña de otras flores y hojas en jarrón tosco ” (p.89). La papallona (ca. 1868), que així es deia, va sortir publicada al número especial dedicat a Fortuny en la revista La Llumanera de Nova York (número 44, desembre de 1878) o al llibre de Miquel i Badia, Fortuny : su vida y obras : estudio biográfico-crítico, amb gravats de Miquel Seguí, al 1887.

en la llumanera fortuny_a1887_0092_t

La seva popularitat va ser tant gran que quan es va construir el teatre Fortuny de Reus al 1882, el teló de l’escenari portava una representació de La Papallona feta pels escenògrafs Fèlix Urgellès i Miquel Moragas.
De fet de La Papallona es coneixen dues versions actualment en col·leccions privades a Espanya i a Argentina i un dibuix preparatori de la segona versió que es conserva al MNAC (http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html?inventoryNumber=104872-D&lang=ca#)
Les dones papallona formen part d’aquesta idealització de la figura femenina que es dóna al fi de segle en una doble vessant. És la representació de la bellesa, de la Natura i la puresa i l’espiritualitat enfront la prosaica vida, bruta i lletja de la ciutat industrial, són les fades amables i místiques, les dones d’aigua i dones flors de Apel·les Mestres, Alexandre de Riquer o Santiago Rusiñol. Però al mateix temps la dona és també la representació del mal, com la dona bulldog, descrita per l’escriptor decadentista Joris-Karl Huysman a Á Rebours (A Contrapèl) amb el seu cinturó de perles formades per les nafres de la sífilis, la dona fantasmagòrica dels cartells de Ramon Casas contra la mateixa malaltia.
No és aquest el cas, la papallona tenia una clara significació des de antic, la inconstància, la vel·leïtat, la vanitat, característiques que s’aplicaven al caràcter femení.

hada

Es una fada molt humana, de cos gens estilitzat, com es veurà més tard al Modernisme. Els nus de Fortuny són molt carnals, tant els femenins d’obres com La Odalisca o Carmen Bastian http://art.mnac.cat/fitxatecnica.html?inventoryNumber=214438-000&lang=ca, com els seus nus masculins dels estudis d’acadèmia. Malgrat aquesta carnalitat, La Papallona, no té la carga eròtica de La Odalisca o Carmen Bastian.
L’altre motiu es un gerro. El “tosco jarrón” descrit per Yxart de l’obra original de Fortuny es transforma en un delicat gerro àrab que es pot identificar sense cap mena de dubte amb el Vas Fortuny. El Vas Fortuny, com era conegut a l’època, era un gerro hispano àrab del segle XIV provinent de l’Alhambra i que Fortuny havia comprat a un col·leccionista de Granada. Aquest gerro i d’altres peces de terrissa de reflexos daurat, armes, teles, retaules, etc. formaven part del atrezzo del seu taller. En aquesta època els artistes es llancen a col·leccionar antiguitats en busca de fonts d’inspiració pels seus quadres. Aquest objectes surten després representats en les seves teles per donar aspecte de veracitat a les obres de temes històrics.

vaso

L’estudi de les tècniques artesanals de l’Edat Mitjana, a la manera de William Morris a Anglaterra, va ser fonamental per conformar el predomini de les arts decoratives durant el Modernisme a partir de la dècada de 1890. I dintre d’aquestes arts tradicionals perdudes estava la ceràmica. Aquestes peces seran font de inspiració pels més destacats representants del Modernisme.
El Vas Fortuny havia sortit reproduït en premsa i en articles sobre ceràmica com a la revista Hispania.

vaso fortuny

Era un peça singular que a la mort del pintor va ser subhastada a Paris amb la resta de les seves pertinences a l’Hotel Drouot on la va comprar el príncep rus Basilewsky, actualment es conserva al Museu de l’Ermitage de Sant Petersburg. http://www.hermitagemuseum.org/html_En/04/2006/hm4_2_202_0.html
La coberta es correspon amb l’obra arquitectònica de Domènech en aquell moment, com l’editorial Montaner i Simon (projecte del 1879) de Barcelona, amb la seva combinació d’elements mecanicistes, neo àrabs i historicistes.
Són, tots els elements d’aquesta coberta de llibre, figures conegudes i populars per l’elit cultural de finals del segle XIX, amb els quals Domènech i Montaner aconseguia, que, el subscriptor de la col·lecció de llibres, identifiqués immediatament l’univers creatiu, personal i mític del pintor Marià Fortuny.

Fotos:
Carta Josep Yxart, © Arxiu Municipal de Canet de Mar/Ajuntament de Canet de Mar.
Coberta del llibre Fortuny, © Casa Museu Lluís Domènech i Montaner/Ajuntament de Canet de Mar. Foto de Guillem FH.
Fotos de La Papallona i el Vas Fortuny, de les publicacions indicades en el text.

Bibliografia
CARBONELL, Jordi A., “Darrere les passes de Fortuny i Regnault. El viatge dels Champney”, a Locvs Amoenvs núm. 9, Any 2007-2008 p. 351-362.
FERNÁNDEZ, Ana María, Catalogo de pintura española en Buenos Aires, Universidad de Oviedo, 1997.
MARTIN-MÁRQUEZ, Susan, “Hibridez y modernidad en la obra de Marià Fortuny: el desnudo des-orientado y los retratos de Carmen”, a Arizona Journal of Hispanic Studies, vol, VII, Any 2003, p. 83-90.
QUÍLEZ, Francesc M., Una colección singular: la obra de Mariano Fortuny del Gabinete de Dibujosy Grabados del MNAC, Museu Nacional de Catalunya, 2012.
MIQUEL I BADIA, Francesc, Fortuny: su vida y obras : estudio biográfico-crítico, Centro Editorial Artístico de Torres y Seguí, Barcelona, 1887.
NAVARRO, Carlos G., “Testamentaría e inventario de bienes de Mariano Fortuny en Roma”, a Locvs Amoenvs núm. 9, Any 2007-2008 319-349.
LASARTE, Joan Ainaud de, La pintura catalana, del segle XIX al sorprendent segle XX, Carroggio SA /Skira, Barcelona/Geneve, 1991.
YXART, Josep, Fortuny, Ed. Montaner y Simon, Barcelona, 1881.

Anuncios
Esta entrada fue publicada en Canet, Cerámica y etiquetada , , , . Guarda el enlace permanente.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s